ESCRIURE
Quan escric, el món
es para una estoneta llarga,
i jugo per refer-lo
com em dóna la gana.
El repico, l´escapço,
el repinto, el retallo,
i si en tinc ganes,
li poso d´altres cares.
Quan escric, les lletres
tenen ànimes,
i me les crec senceres,
me les carrego a les espatlles;
les penso, i més, les sento
quan emprenc el viatge
de tornada,
al món que s´ha parat,
una estoneta llarga.
RM ARRAZOLA
es para una estoneta llarga,
i jugo per refer-lo
com em dóna la gana.
El repico, l´escapço,
el repinto, el retallo,
i si en tinc ganes,
li poso d´altres cares.
Quan escric, les lletres
tenen ànimes,
i me les crec senceres,
me les carrego a les espatlles;
les penso, i més, les sento
quan emprenc el viatge
de tornada,
al món que s´ha parat,
una estoneta llarga.
RM ARRAZOLA
PINTANT VERSOS
QUADRESIA - POESIA I PINTURA DE ROSA Mº ARRAZOLA
Desfaig els nusos erms que volen arrelar-se
desencolo lletjors i embolico dolçors
desinflo globus irreals i
esberlo el temps en bocins, en fragments,
que duc a la butxaca per construir moments.
Coc il.lusions i rescalfo paraules
desxifro la natura, emocionada i cauta,
i concebo cargols i papallones
que carreguen de temps, bones estones,
i que expliquen el ritme de la vida:
lentament faig eterns els instants
mentre visc fugaçment els moments més efímers.
desencolo lletjors i embolico dolçors
desinflo globus irreals i
esberlo el temps en bocins, en fragments,
que duc a la butxaca per construir moments.
Coc il.lusions i rescalfo paraules
desxifro la natura, emocionada i cauta,
i concebo cargols i papallones
que carreguen de temps, bones estones,
i que expliquen el ritme de la vida:
lentament faig eterns els instants
mentre visc fugaçment els moments més efímers.
Gotes de nit
ResponEliminaSí, jo també ploc endins moltes vegades,
quan m´afarto del plor. Ploc llavors d´aigua,
que remullen de nit el record amb les mirades tendres
alhora que em respiro l´hàlit gelat i xop per rescalfar-me.
Després sargeixo els mots amb pells antigues,
dels records dels amics i la família
i enfilo el fil als besos més bonics,
que guardo rera els somnis més lluïts
per brodar-los humits sota la pluja de la nit.
Més tard obro el paraigua de la fantasia,
i em recullo les llàgrimes més denses
per apilar-me el desig de ganes de somriure,
mentre eixugo amb l´alè del teu bes
el silenci mullat que m´emmudia